Hi era una vegada, fa molts i molts anys en un lloc molt i molt
llunyà, vivia una princesa que mai havia vist el mar.
Un dia, la princesa Marián va anar a passejar pel bosc i, de cop i volta, tot es tornà fosc: arribava la tempesta. No ho acabava de tenir gaire clar, això d'estar tota sola enmig del bosc i de la tempesta, però aleshores sentí una veu:
- No tinguis por, Marián, pots venir a guarir-te
aquí, a la meva gruta, si vols. Hi cabem tots dos.
- Qui ha parlat? -va preguntar la nena, ja que no veia ningú.
- Doncs jo -va respondre la mateixa veu ronca-. Aquí, a sobre teu, a
la roca.
- A la roca? Si a la roca només hi ha.... ¡Ah!
Sí, Marián, a la roca només hi havia... roca. Estava parlant amb una pedra... però no, no era una pedra perquè es movia, ho havia vist bé; i doncs, què era?
- Doncs sóc el Drac Malparat -va respondre-
i em dic així perquè faig tanta por a tothom que sempre surto
molt malparat.
- Ai, pobret! -va respondre la nena, tot anant cap a ell.
- Tu no em tens por, Marián?
- No. Al principi potser sí, però ara no.
- Doncs vine, vine, que ens aixoplugarem i, mentrestant, podríem jugar
a alguna cosa, oi?
- Oh! I tant! A mi m'agraden molt els jocs.
- Que coneixes el joc dels desitjos? -li va dir el drac.
- No, com és?
- Molt senzill, cadascun hem d'endevinar què és el que l'altre
desitja més en el món.
- Oh! Molt bé, molt bé! -va aplaudir la nena, entusiasmada-. Qui
comença?
- Tu mateixa, va. Mira'm bé i a veure si endevines què desitjo
més en aquest món.
La Marián es va concentrar molt i molt, perquè volia jugar bé a aquell joc tan diferent i emocionant. Va mirar fixament els ulls del drac -cosa per la qual es va haver d'enfilar a la seva mà- i, al cap d'una estona, va respondre:
- El que més desitges - va dir, convençuda-,
és tenir un amic amb qui jugar.
- Molt bé! Molt bé! -exclamà el drac, tot entusiasmat.
- Ho he encertat? Doncs el teu desig, jo el puc fer realitat, perquè
ja sóc amiga teva i m'agrada molt de jugar amb tu.
- Ho dius de debò? Oh! Estic emocionat.
- Vinga! Drac, ara et toca a tu: què desitjo, jo?
- Això és molt fàcil, ho he sabut només veure't:
el que tu més desitges és veure el mar.
- Sí, és ben cert -i, de cop i volta, es va posar trista-. Però
tu no podràs pas fer-lo realitat, el meu desig.
- I per què no? Tu no saps que els dracs podem volar? Vols que et porti
a veure el mar?
- Podries?
- Oh! I tant!
- Bé, d'acord. Però... no trigarem gaire, oi?
- Només trigarem el que tu vulguis, estimada amiga meva.
- Ah! Així, val!
I dit i fet: el drac va fer muntar la nena a sobre d'ell i se'n va anar, tot volant, cap el mar. Quan hi van arribar, La Marián no s'ho podia creure: el mar era gran, molt més que gran i tot blau.
- Oh! -exclamà, entusiasmada-. Quina passada!
- A que és bonic? - va respondre-li el drac, content de veure-la tan
animada.
- Oh! I tant! Ara sí que he fet realitat el meu somni. I escolta, drac,
que ens hi podrem banyar?
- Doncs sí, per què no? Avui no fa pas fred.
I així ho van fer. Tots dos es van ficar
a l'aigua i van jugar-hi molta i molta estona, perquè estava calenteta
i els agradava de muntar les ones.
Però les meravelles no s'havien pas acabat.
De cop i volta, La Marián va sentir aquestes paraules:
- Dius que vols veure el mar, i et conformes amb
la superfície?
- Eh? Qui és que parla? -va preguntar la nena, tota sorpresa.
- Doncs jo, aquí.
- Qui? -la nena no se n'adonava.
- Doncs jo, mira'm, al teu voltant, que no em sents?
- Oh! Ets el mar -va dir finalment, quan va comprendre qui era que parlava,
amb una veu tota reverent.
I quantes meravelles vivia la Marián! No se'n sabia avenir.
- Drac! Drac! Que ho has sentit?
- I tant! Quasi bé no puc ni parlar.
- I digues, mar, què ens volies ensenyar? Però, què et
passa?
Semblava una mica constipat, perquè no parava d'esternudar.
- Atchiiiís!
- Salut! -li va contestar la nena.
- Gràcies, és que, amb aquest temps, ara fred, ara calor, em constipo
amb facilitat.
- Sí, a mi em passa el mateix.
- Saps què et vull ensenyar? Doncs el meu fons, el misteriós i
màgic fons del mar.
- Oh! Què bé! -va aplaudir, entusiasmada-. I el drac Malparat,
que pot venir?
- I és clar! I au! Anem-hi ràpid, que m'estic refredant, aquí
afora.
- Que n'és d'estrany -li va xiuxiuejar a l'orella del drac-, jo esternudo
quan estic a l'aigua.
- És que el món està ple de misteris -li va contestar,
tot filòsof.
Llavors se'n van anar tots dos darrera una ona que el seu guia havia format per mostrar-los el camí i, aleshores, sí que van descobrir el mar de veritat. A la Marián li agradava molt i s'hi trobava molt bé; tant, que va decidir de quedar-s'hi uns quants dies. I també el drac Malparat.
- Molt bé, drac Malparat! Ara podrem fer
un viatge per aquestes aigües tan tranquiloles del mar.
- Sí que ho farem, sí. I qui sap? Potser trobaré la manera
de desfer el meu encanteri -va dir el drac, deixant-la ben parada.
- Quin encanteri?
- Doncs el que em fa ser tant malparat. Veuràs: jo, abans, no era un
drac.
- Ah, no?
- No, era un príncep.
- Un príncep? - La Marián no parava de badar boca, de tan sorpresa
com estava.
- Sí, si, era el príncep Sacaries, del país de les Tonteries.
- I què va passar?
- Doncs que volia volar i no sabia com fer-ho. Llavors li vaig anar a demanar
al Vell Bruixot del Bosc i ell em va dir que podia donar-me ales, però
que el preu que pagaria seria molt car.
- Oh! I què va passar?
- Doncs que al principi estava molt i molt content, però que aviat em
vaig cansar, de tan volar per tot arreu i que em vaig trobar molt sol.
- Ai! Pobret drac!
- Sniff!
I així, tot xerrant, xerrant, van anar amunt
i avall del mar, van viure moltes aventures i s'ho van passar d'allò
més bé. Cada cop eren més amics, ells dos i el mar.
I va ocórrer que, cada dia que passava, el drac anava canviant de forma.
Al principi era molt poquet, i la Marián quasi ni se'n va adonar, però
al final, un bon dia, va veure que gaire bé ja no n'era gens, de drac.
I li va dir:
- Escolta, drac Malparat, em sembla que t'estàs
tornant en príncep un altre cop.
- Vols dir? - va respondre el drac, tot sorprès.
- Sí, sí, mira, pugem a dalt, i et podràs mirar en el reflex
de la superfície.
- A veure, a veure... Oh! És veritat! Sóc príncep un altre
cop! Com ha sigut?
Llavors, de cop i volta, van tornar a sentir la veu de la mar:
- Ha estat el meu regal, perquè m'ha agradat molt que m'admiréssiu tant.
I així va ser.
I van passar molts i molts anys i van anar a llocs molt i molt llunyans, la
Marián i el príncep Sacaries, que ja no es va dir mai més
Malparat, i sempre va ser viatjant per les aigües tranquiloles de la mar.
Un dia van arribar a port i es van trobar...
Però això, ja ho explicarem un altre dia.
Fi
